Projecte de Millora Antoni Juan Alemany

He pensat que aquest bloc és un bon lloc per explicar-vos també el Projecte de Millora que vaig portar a terme al CEIP Antoni Juan, on vaig cursar les pràctiques de primer cicle (el curs passat), ja que té molt a veure amb la diversitat i la inclusió. 

El projecte que vaig realitzar al centre  és un vídeo promocional de l’escola, “Coneix-nos”, obrint les portes d’aquesta, amb la finalitat que la gent conegui els meravellosos projectes que es porten a terme en ella. La finalitat principal era obrir una finestra a través de la pantalla  per on la qual, la gent de peu de carrer pugui conèixer l’escola i eliminar en la mesura del possible l’estigma social que pesa damunt aquest centre des de fa dècades.  Penso que la “fama” que té l’escola és la que em va  impulsar a dur a terme aquest projecte, la que regeix els motius per el qual vaig decidir fer-lo. Com tots sabem, a una ciutat tant petita com Maó, les “imatges” que un té de les coses ens venen una mica transmeses per la fama, el “boca a boca” que pesa damunt una institució, servei, establiment, monument, restaurant... I això tristament és el que ha perjudicat a aquest centre.

L’actual directora d’Antoni Juan, al seu article  “El CP Antoni Juan de Maó, un centre obert a la multiculturalitat”, publicat a  l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears del 2011, ens conta que aquest s'ha convertit en un centre que acull una població molt heterogènia i diversa. Aquest fet ha provocat que, entre moltes famílies de Maó, s'hagi estès la idea que el centre no és el lloc més indicat per educar els seus fills i filles, especialment si tenen expectatives acadèmiques. El centre intenta respondre amb tots els recursos de què disposa a les necessitats derivades de l'enorme heterogeneïtat, l'equip no defalleix: manté nombrosos projectes innovadors per fer front a la realitat i en dissenya de nous. L’equip educatiu està convençut que aquesta és la línia adequada i que solament amb innovació assolirem les fites que es proposem.

Quan vaig entrar a Antoni Juan i vaig anar veient el gran treball que s’ha realitzat i que es realitza dia a dia per a atendre a la diversitat de la millor manera vaig sentir la necessitat de mostrar-ho. No m’ho podia quedar per jo, necessitava que tothom veies la gran labor que es duu a terme a aquest centre, tan oblidat i “mal vist” per la nostra societat. Si, les administracions educatives i les seves polítiques de repartiment dels alumnes han fet estragons a aquesta petita escola, però el gran equip que hi treballa i la seva comunitat educativa han sabut sortir-ne de la millor manera, n’han aprofitat fins i tot les desavantatges  per a atendre a aquesta situació. Han convertit el calaix de sastre en una escola rica en projectes innovadors i molt atractius. És això el que es pretén reflectir amb aquest Projecte de Millora. La resiliència d’aquest claustre de mestres en front a la situació que el boom de la immigració acompanyat de les polítiques de distribució d’alumnat va causar a la seva escola. Que la societat ho vegi, que vegi la feina que es fa i els meravellosos projectes que es porten a terme.

Quan vaig entrar ho vaig fer, o vaig intentar fer-ho com un full en blanc, disposada a descobrir Antoni Juan i a aprendre moltes coses. Però lo evident és que no vaig poder esborrar el que jo sabia del carrer, la fama, els comentaris de la gent, la idea que en tenien els meus pares quan em van tenir que escolaritzar etc. Aquestes idees les duia amb mi, les portava a sobre per molt que jo volgués oblidar-les. Aquí va ser quan va succeir el shock; durant les primeres setmanes vaig experimentar un contrast molt fort entre aquestes idees preconcebudes, aquesta imatge que jo portava del carrer a sobre de l’escola, i la realitat que estava veient amb els meus propis ulls i tocant amb les meves pròpies mans: projectes meravellosos com el Projecte 4 cordes, el Projecte Trinity,  una biblioteca espectacular, unes instal·lacions envejables, un equip de docents que més li agradaria a més d’un centre, un companyerisme envejable, un calor humà tan agradable, un alumnat tant agraït i tant ric en diversitat etc.  Durant aquelles setmanes me’n vaig adonar de la necessitat que hi ha de que la societat més pròxima conegui realment el CEIP Antoni Juan Alemany. Va ser aquí quan vaig començar a donar-li voltes a com podia jo contribuir a aquesta causa.   

Cóm podia arrenjar aquest problema que perdurava dècada rere dècada? Vaig pensar que el millor era mostrar a la societat les virtuts del centre, tot el que he anomenat antes. Que la gent pogués veure amb els seus propis ulls el que es feia dins l’escola. Jo veia a aquells fillets tocant el violí i el violoncel (Projecte 4 cordes) i pensava: això ho ha de veure la gent, aquí hi hauria d’haver un foradet per on la gent de peu de carrer pogués xafardejar, que diem a Menorca. Començava la meva missió. Jo faria aquest forat a la paret. En concret, amb la meva càmera. Jo me n’encarregaré de que tothom tingui oportunitat de veure l’escola per dins.  I així arrancava el meu projecte de millora, amb la finalitat principal d’ajudar a l’escola a millorar la seva imatge de cara a la societat i a la vegada augmentar el sentiment de pertinença del claustre de mestres i de fer un petit reconeixement a la meravellosa labor que duen a terme dia rere dia.

Aquest em va semblar un molt bon projecte, ja que hi participaria TOTA l’escola: mestres, alumnes, voluntaris que hi treballen etc.  El context on es desenvolupa el meu projecte de millora no és un altre que aquest,  l’escola en sí. Tota l’escola, cada una de les seves parts, cada racó, cada un dels seus mestres, cada un dels seus alumnes, cada un dels projectes que es duen a terme en ella. Penso que és un projecte molt complert en aquest sentit, ja que no s’emmarca dins una sola àrea, o dins un sol treball o projecte, sinó que és tracta d’un recull de tot el que hi passa dins de l’escola, de la feina que hi ha dia rere dia.